Comença a llegir

Llegir mata, de Luna Miguel

Así me pasa: una página de ciertos libros
es como la punta de la daga entrando,
parsimoniosa, en mi corazón.
MARGO GLANTZ

Morir d’amor

Sí. Ho ha calculat. Tan bon punt s’ha posat a escriure aquestes paraules li queden uns tres mil quaranta-sis dies de vida. Si fa no fa, arrodonint-ho, cap a vuit anys i mig per posar fi a tot plegat. O unes setanta-tres mil cent hores per trobar la manera exacta d’acomiadar-se. Sembla només una manera de cridar l’atenció, o que faci broma: és possible, qui sap. Fins i tot podria ser la fanfarronada d’una escriptora que acaba de fer els trenta. Realment va ser a la tardor, fa pocs mesos. Ara és estiu. Porta un biquini de color rosa ajustat i es troba davant de l’ordinador, on se suposa que hauria de teclejar les metàfores del que serà la seva primera obra de teatre. En lloc d’això, calcula la data de la seva mort amb una aplicació que ha trobat a Google i escriu diferents combinacions de xifres al document. Insospitadament, la felicitat l’envolta. Programar la tragèdia l’ha posat de bon humor, i endevinar els dies i les hores de respiració que li queden ara sembla un joc literari d’allò més divertit. Se la veu tranquil·la. Al rostre hi té una ganyota càlida. Gairebé tan càlida com el sol que es projecta sobre el cos del seu amant, que llegeix mig despullat al terrat, a pocs metres d’on ella es troba. Se’l mira, amb el seu llibre gruixut sobre les cuixes, i ho corrobora: ha de morir. L’espia, tot ell concentrat en el regal de les pàgines, i ho sap del cert: matar-se és una responsabilitat. Segons el calendari establert, no passarà dels quaranta. Idealment, de fet, caldria no arribar-los a fer. A Delirio amoroso, Alda Merini va escriure que als trenta només es mor d’amor; a alguna banda dels seus diaris, Alejandra Pizarnik assegurava que arribar als quaranta seria un crim. Es reafirma fent-se càrrec de les sentències de les dues escriptores. No vol cometre cap crim: si ha nascut per a alguna cosa és per morir d’amor.

Ponentada

Li semblarà bonic. Morir d’amor. Què vol dir amb això exactament? Després de passar uns dies junts a la ciutat desèrtica, el seu amant ha de tornar a les seves tasques filosòfiques a la capital, i ella roman sola a la seva casa d’infància. Obre un exemplar d’El mar, el mar, d’Iris Murdoch. El mateix que li havia comprat a la seva mare fa uns anys gràcies al descompte que l’editorial concedeix a les becàries. És una edició vella, però tan lluent que s’adona que la mare no va llegir-la mai. Hagués doblegat alguna pàgina. Hagués escrit alguna nota als marges, amb aquella cal·ligrafia rabassuda. Hagués deixat alguna fulla de buguenvíl·lia assecant-se entre les pàgines, com sempre feia amb les lectures que li agradaven. No res. Quants llibres intactes que deixem quan marxem, pensa ella. Quantes idees a mitges. És cert. Tal vegada «morir d’amor» sigui un clixé. Voldria explicar-se. Està convençuda que la narrativa d’Iris Murdoch furgarà la ferida. Rellegeix la sinopsi de la contracoberta i sospita que es farà el protagonista del tot seu: un dramaturg seductor que beu vins bons i que quan vol capgirar la seva vida fuig a un poble de vora mar. Soc ell, es diu. O vol ser-ho. El primer que la sorprèn d’El mar, el mar és la barreja de gèneres literaris amb què l’autora escomet cada capítol. Segonament, la temptació mortal, és a dir, el balancí de sentiments depressius que bressola els seus personatges: qui ho diria, que en Charles Arrowby ha de morir. La verbositat l’arrossega. Porta tota la nit llegint i necessita saber-ne més. Al matí, pràcticament sense haver dormit, es posa a caminar cap al port i flirteja amb el vent. Com més trontolla el cos d’en Charles Arrowby entre les roques del mar del Nord, més es doblega el cos d’ella sobre l’escuma del Mediterrani. Duu el llibre a les mans. Fa equilibris amb el seu pes. Si el seductor viu, ella viurà. Si el seductor s’hi llança, ella caurà amb ell. A la pàgina dos-cents i escaig en Charles Arrowby segueix viu. Un personatge com aquest no pot morir així com així. L’Iris Murdoch disposava de molts recursos per entendre que les fatalitats d’El mar, el mar havien de ser unes altres. Ja havia publicat divuit obres de ficció. Aquesta n’era la seva dinovel·la. Dos anys abans va aparèixer Henry i Cato. Dos anys després, Monges i soldats. Entremig, el seu assaig sobre Plató i una obra de teatre. L’escuma del Mediterrani colpeja l’espigó dels gats. La ponentada empeny les seves preguntes. Quant de temps devia trigar l’Iris Murdoch a escriure aquelles vuit-centes pàgines? No li surten els comptes, però la decisió és ferma: la seva responsabilitat com a lectora és no trigar més d’una setmana a cruspir-se el totxo. Per què? Per «morir d’amor»? Vol fer-se entendre. Amb El mar, el mar a les mans, ho pot fer. Perquè li sembla injust que considerem que el temps que triga una autora a escriure un llibre és més heroic que el que triga una lectora a llegir-lo. Què s’esdevé quan algú es desviu per llegir alguna cosa? Què s’esdevé quan algú es desviu per llegir-ho molt ràpidament o de manera molt concisa? Què s’esdevé amb aquells artistes oculars? Ella es considera a si mateixa una artista dels ulls. Creu que amb els seus ulls és capaç de modelar les pàgines que llegeix. Li té massa respecte a l’escriptor o escriptora a qui ret homenatge. Vol acomplir amb els ulls tot allò que l’autora li ofereix. Una artista de la mirada per a El mar, el mar. Talment com si els ulls poguessin practicar una mena de sexe, una mena d’avidesa, una mena d’afició esportiva indesxifrable contra la pàgina. Escuma i formigó. En Charles Arrowby està obsessionat amb reconquerir el seu primer amor i l’argument del llibre és delirant. Escuma i formigó. Es llançaria a l’aigua. En lloc d’això, truca al telèfon del seu amant i li explica el que ha descobert amb gran sorpresa: amor, amor, crec que soc una lectora bulímica!